Estic en part d’acord amb les reflexions del Sr. Francesc de Carreras en el seu article “enterremos a los muertos” del pasat 4 de Setembre, tot i que discrepo d’alguns comentaris i oblits:
El jutge Garzón te un afany de protagonisme que tots coneixem. El fet de que ara (perquè ara i no per exemple fa 15 anys?) sol.liciti informació a diverses institucions públiques, tal com sabem que va fer la setmana passada, fa que un cop més em pregunti, què vol realment el Sr. Garzón?
Sota el terme memòria històrica el que penso que s’hauria d’haver fet, entre altres coses, ja fa molts anys és haver donat una satisfacció als milers de famílies afectades des-de l’anomenat “alzamiento militar” de l’any 1936. No es pot justificar només amb els comentaris desafortunats d’un tertulià d’un mitjà radiofònic una visió de revenja que penso que només té una molt petita part de la població. Afortunadament jo tampoc vaig viure la guerra, però el que molta gent i també el Sr. Carreras anomena “reconciliació” referint-se a la transició als anys 70 i 80, penso que no va ser tal i només es va portar a terme perquè en aquell moment no hi havia un altra opció i molts dels que la vem viure li podriem confirmar. El temps ha demostrat que moltes coses, van quedar sense resoldre i massa es van “lligar” per tal de que molts criminals de guerra i antics membres de l’antic règim hi sortissin impunes.
Hagués estat molt sa que el Sr. Carreras també s’hagués referit als polítics i intel.lectuals que encara segueixen dient que no cal mirar enrere, en una actitud profundament antidemocràtica. Des-de aquestes línies només em cal demanar justícia històrica. Potser és molt demanar?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada