Molt desafortunades les declaracions del Secretari General de Convergència el Sr. Artur Mas dient que el país –Catalunya- no està prou "madur" ni tampoc té una majoria social clara per plantejar un referèndum per la independència en la pròxima legislatura.
Escoltant aquesta declaració d’intencions, hem de tenir clar que el Sr. Mas no es veu capaç de liderar el que una important majoria de catalans volem, que és ser un Estat lliure dins la Unió Europea.
Sr. Mas, pel que precisament no està preparat el país –Catalunya- és per seguir pel camí per on vostè ens vol portar. Plantejar com a solució el dret a decidir en infraestructures i concert econòmic, és repetir el camí que ha seguit l’Estatut els darrers tres anys i portar novament la frustració a la immensa majoria de catalans que hem vist com l’Estat espanyol no vol reconèixer ni tan sols un Estatut reiteradament amputat. Omplir-se la boca amb una Catalunya “global”, és fer un altra brindis al sol per portar-nos al lloc on precisament som en aquests moments.
Francament Sr. Mas, el seu camí ja ens el coneixem de memòria. I no porta enlloc.
dimecres, 16 de juny del 2010
dilluns, 14 de juny del 2010
Sud-àfrica 2010: política i esport
El Mundial de Sud-àfrica 2010 ja ha començat i un vegada més Catalunya es quedarà fora mirant per l’escletxa d’una porta que sembla que no s’obre mai. No és un problema esportiu, ja que nivell en tenim per ser-hi. És un problema exclusivament polític.
I certament és curiós que aquest sigui el problema ja que llegint, escoltant i veient qualsevol mitjà de comunicació espanyol resulta que tots coincideixen en que mai s’ha de barrejar esport i política. I jo em pregunto: es pot ser més pervers i a l’hora cínic? Ara resulta que els que onegen banderes i símbols espanyols als quatre vents ho fan amb l’innocència dels infants i de política no hi entenen un borrall! Ells no barregen esport i política, no! Doncs, amb tots el respectes, ho sento però jo, que no hi entenc gaire de política, però sí una mica de nacionalisme i nacionalistes, per haver-los patit des-de que vaig néixer, puc afirmar sense por a equivocar-me que l’arrel primària de la putrefacció de la política a l’estat espanyol és precisament el nacionalisme espanyol. I malauradament la següent conclusió és també molt simple: Política i esport han anat, segueixen anant i aniran sempre de la mà. Tant si ens agrada com si no. Tant si hi estem d’acord com si no. Per tant, deixem-nos de frases buides i acceptem la realitat: la política de l’estat espanyol no ens permet competir internacionalment i si volem fer-ho només tenim un camí: la independència. Espanya mai ens permetrà tenir una selecció pròpia que competeixi contra ells.
Jo amics meus, tot plegat em sembla un dejà vu que es va repetint periòdicament i per tant a tots els que ara també ens volen vendre, un cop més, el producte espanyol dient-nos que la selecció espanyola està representada majoritàriament pels jugadors del Barça perquè aixi ens sentim representats per ells, ens volen confondre i alhora enganyar. Al meu parer, l’única representació que qualsevol català pot acceptar és la de la selecció catalana. Això ho entenen a tot el món, excepte a l’estat espanyol, que només té una visió unitària. Per tant amics, la paciència se m’ha exhaurit i qui em pregunti a partir d’avui pel mundial de futbol i la selecció d’Espanya li diré que no m’interessa gens ni mica: Jo no barrejo la política i l’esport.
I certament és curiós que aquest sigui el problema ja que llegint, escoltant i veient qualsevol mitjà de comunicació espanyol resulta que tots coincideixen en que mai s’ha de barrejar esport i política. I jo em pregunto: es pot ser més pervers i a l’hora cínic? Ara resulta que els que onegen banderes i símbols espanyols als quatre vents ho fan amb l’innocència dels infants i de política no hi entenen un borrall! Ells no barregen esport i política, no! Doncs, amb tots el respectes, ho sento però jo, que no hi entenc gaire de política, però sí una mica de nacionalisme i nacionalistes, per haver-los patit des-de que vaig néixer, puc afirmar sense por a equivocar-me que l’arrel primària de la putrefacció de la política a l’estat espanyol és precisament el nacionalisme espanyol. I malauradament la següent conclusió és també molt simple: Política i esport han anat, segueixen anant i aniran sempre de la mà. Tant si ens agrada com si no. Tant si hi estem d’acord com si no. Per tant, deixem-nos de frases buides i acceptem la realitat: la política de l’estat espanyol no ens permet competir internacionalment i si volem fer-ho només tenim un camí: la independència. Espanya mai ens permetrà tenir una selecció pròpia que competeixi contra ells.
Jo amics meus, tot plegat em sembla un dejà vu que es va repetint periòdicament i per tant a tots els que ara també ens volen vendre, un cop més, el producte espanyol dient-nos que la selecció espanyola està representada majoritàriament pels jugadors del Barça perquè aixi ens sentim representats per ells, ens volen confondre i alhora enganyar. Al meu parer, l’única representació que qualsevol català pot acceptar és la de la selecció catalana. Això ho entenen a tot el món, excepte a l’estat espanyol, que només té una visió unitària. Per tant amics, la paciència se m’ha exhaurit i qui em pregunti a partir d’avui pel mundial de futbol i la selecció d’Espanya li diré que no m’interessa gens ni mica: Jo no barrejo la política i l’esport.
Eleccions a la Presidència del Barça 2010-2016
Ja tenim els resultats de les eleccions a la Presidència del Barça, amb un èxit apaivagador d’en Sandro Rosell.
És curiós que abans de les votacions tothom preguntava a qualsevol soci del Barça a qui pensava votar. A mi també em van fer aquesta pregunta molts amics, familiars i coneguts, possiblement perquè per comptes de parlar del temps que està fent, preguntar a qui votaràs sembla un exercici d’això mateix: Parlar per parlar, però sabent que no discutirem per rés important. Tots els que hem entrat en aquest joc teníem les nostres preferències, però en general ningú tenia una gran animadversió per cap candidat i això sí, en el que tothom coincidia era en reclamar un nivell més alt en els debats televisius. Però això de banda, el que ahir guanyés un o altre candidat no crec que hagués tret el son a gairebé ningú.
Per tant, la conclusió més important d’aquestes eleccions és que ha guanyat el candidat que portava més temps creient i treballant en el seu projecte i sense dependre de ningú més. I ara només cal que els èxits indiscutibles assolits a l’etapa de Jan Laporta tinguin la continuïtat que tots els barcelonistes i la majoria de catalans desitgem.
És curiós que abans de les votacions tothom preguntava a qualsevol soci del Barça a qui pensava votar. A mi també em van fer aquesta pregunta molts amics, familiars i coneguts, possiblement perquè per comptes de parlar del temps que està fent, preguntar a qui votaràs sembla un exercici d’això mateix: Parlar per parlar, però sabent que no discutirem per rés important. Tots els que hem entrat en aquest joc teníem les nostres preferències, però en general ningú tenia una gran animadversió per cap candidat i això sí, en el que tothom coincidia era en reclamar un nivell més alt en els debats televisius. Però això de banda, el que ahir guanyés un o altre candidat no crec que hagués tret el son a gairebé ningú.
Per tant, la conclusió més important d’aquestes eleccions és que ha guanyat el candidat que portava més temps creient i treballant en el seu projecte i sense dependre de ningú més. I ara només cal que els èxits indiscutibles assolits a l’etapa de Jan Laporta tinguin la continuïtat que tots els barcelonistes i la majoria de catalans desitgem.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)