El debat de política general del Parlament de Catalunya

Escoltant el debat de política general del Parlament de Catalunya, no puc per menys que constatar una vegada més que la majoria de la nostra classe política viu al seu món i només valora l'estratègia política del dia a dia sense veure més enllà, tret d'algunes frases grandiloqüents i buides.

S'ha parlat de gairebé tot, s'han fet retrets a tort i a dret, hi ha hagut picabaralles, per cert per seguir tot igual, però la majoria d'intervencions el que han aconseguit és deixar ben clar la total subordinació del nostre Parlament de la política de l'estat espanyol. Aquest fet constatable a tots els nivells: pressupostari, competencial, de pressa de decisions, etc. fa que el nostre Parlament estigui a hores d'ara a la segona divisió dels Parlaments Europeus.

Per tant, quan el referent espanyol és el que és i tots estan d'acord a jugar la partida amb aquestes regles, arribo a la conclusió de que a tots els partits ja els hi està bé.

Certament les inèrcies són difícils de canviar i la monotonia amb la que s'expresa el nostre President Montilla, combinada amb la falta de lideratge i de projecte no hi ajuda gens ni mica, però el que no han d'oblidar els nostres parlamentaris incloent-hi el Sr. Montilla és que els ciutadans de peu, entre els qual m'incloc, ja en tenim prou.

La política ha de ser un altra cosa. Els partits no poden ser ens tancats en ells mateixos, i Catalunya es mereix gent que defensi els seus interessos, no delegacions regionals que finalment acaben dient sempre sí senyor o partits suposadament catalanistes però que contínuament han d'agafar l'AVE per anar a Madrid.

Des-de aquesta modesta tribuna no vull convèncer els nostres polítics perquè la situació ja els hi està bé, només vull convencer els seus votants, i ho creguin o no Srs. Parlamentaris, la situació que dia a dia estan generant fa que propostes com les consultes populars recolzades per cada dia més ajuntaments o l'impuls imparable del Reagrupament Independentista d'en Joan Carretero els incomodi cada dia més. I potser quan arribi el moment ja no hi seran a temps.