“Perfecte, m’ha sortit rodó” devia pensar el President José Montilla després del discurs institucional post-sentència del TC. Gairebé tothom, fins i tot els que no l’han votat ni el votaran mai van considerar que el missatge que havia donat era molt correcte.
Però només unes hores més tard la pol.lèmica estava servida. Què o qui havia estat el desencadenant? Sens dubte una trucada (o més d’una, per ser més exactes) des-de la Moncloa. El telèfon vermell del Palau de la Generalitat treia fum. I en molt poca estona el nostre President va tornar a cedir i amb ell el PSC i amb ells, una part important de la societat catalana.
Està doncs molt clar quin és el lema que el President Montilla no pot assumir: “nosaltres decidim”. Primer perquè com demostren les trucades, el PSC no decideix i segon perquè l’aparell del partit ha preferit no afrontar la realitat i donar la culpa els organitzadors de la manifestació, que no pas molestar el PSOE.
Arribats a aquest punt i tenint en compte que tota la societat catalana, excepte la que representen els partits polítics anti-catalans PP i Ciudadanos es posarà al darrera dels dos lemes per tots coneguts, caldria recordar el nostre President que ha tornat a entrar en contradicció amb el que va dir de “primer Catalunya i després el PSOE”. Malauradament una vegada més ha prioritzat els interessos del PSOE.
En qualsevol cas, estic segur que el sentit de responsabilitat dels catalans farà que la manifestació d’aquest dissabte sigui un èxit de participació cívica exemplar.
dijous, 8 de juliol del 2010
dijous, 1 de juliol del 2010
Proliferació d’anuncis en castellà als mitjans públics de Catalunya
Em sorprèn la continua proliferació d’anuncis en castellà als mitjans públics de Catalunya tot i que la CCMA, mitjançant la Carta de Principis per a l’Actuació dels Mitjans de Comunicació, i amb la voluntat de contribuir a la normalització lingüística en l’àmbit de la publicitat, indica que la llengua preferentment emprada en la publicitat serà la catalana, fins i tot facilitant la traducció i el doblatge dels anuncis produïts en un altra llengua.
Es veu que no n’hi ha prou que, amb els diners de tots els catalans paguem la traducció i el doblatge dels anuncis fets en castellà. Tampoc n’hi ha prou que tots aquests anuncis en castellà també s’emetin a la resta de cadenes, que no ho oblidem, són la immensa majoria.
La conclusió que en trec de tot plegat és clara: Aquestes empreses estan practicant el fonamentalisme lingüístic. És a dir, quan una empresa, tot i sortir-li de franc i saber que el seu anunci sortirà en un mitjà que només emet en català, segueix volent emetre l’anunci en castellà, demostra una ideologia de poc respecte per la nostra cultura mil.lenària.
Finalment cal recordar que amb la sentència del Tribunal Constitucional això encara anirà a pitjor.
Es veu que no n’hi ha prou que, amb els diners de tots els catalans paguem la traducció i el doblatge dels anuncis fets en castellà. Tampoc n’hi ha prou que tots aquests anuncis en castellà també s’emetin a la resta de cadenes, que no ho oblidem, són la immensa majoria.
La conclusió que en trec de tot plegat és clara: Aquestes empreses estan practicant el fonamentalisme lingüístic. És a dir, quan una empresa, tot i sortir-li de franc i saber que el seu anunci sortirà en un mitjà que només emet en català, segueix volent emetre l’anunci en castellà, demostra una ideologia de poc respecte per la nostra cultura mil.lenària.
Finalment cal recordar que amb la sentència del Tribunal Constitucional això encara anirà a pitjor.
dimecres, 16 de juny del 2010
Artur Mas i el referèndum per la independència
Molt desafortunades les declaracions del Secretari General de Convergència el Sr. Artur Mas dient que el país –Catalunya- no està prou "madur" ni tampoc té una majoria social clara per plantejar un referèndum per la independència en la pròxima legislatura.
Escoltant aquesta declaració d’intencions, hem de tenir clar que el Sr. Mas no es veu capaç de liderar el que una important majoria de catalans volem, que és ser un Estat lliure dins la Unió Europea.
Sr. Mas, pel que precisament no està preparat el país –Catalunya- és per seguir pel camí per on vostè ens vol portar. Plantejar com a solució el dret a decidir en infraestructures i concert econòmic, és repetir el camí que ha seguit l’Estatut els darrers tres anys i portar novament la frustració a la immensa majoria de catalans que hem vist com l’Estat espanyol no vol reconèixer ni tan sols un Estatut reiteradament amputat. Omplir-se la boca amb una Catalunya “global”, és fer un altra brindis al sol per portar-nos al lloc on precisament som en aquests moments.
Francament Sr. Mas, el seu camí ja ens el coneixem de memòria. I no porta enlloc.
Escoltant aquesta declaració d’intencions, hem de tenir clar que el Sr. Mas no es veu capaç de liderar el que una important majoria de catalans volem, que és ser un Estat lliure dins la Unió Europea.
Sr. Mas, pel que precisament no està preparat el país –Catalunya- és per seguir pel camí per on vostè ens vol portar. Plantejar com a solució el dret a decidir en infraestructures i concert econòmic, és repetir el camí que ha seguit l’Estatut els darrers tres anys i portar novament la frustració a la immensa majoria de catalans que hem vist com l’Estat espanyol no vol reconèixer ni tan sols un Estatut reiteradament amputat. Omplir-se la boca amb una Catalunya “global”, és fer un altra brindis al sol per portar-nos al lloc on precisament som en aquests moments.
Francament Sr. Mas, el seu camí ja ens el coneixem de memòria. I no porta enlloc.
dilluns, 14 de juny del 2010
Sud-àfrica 2010: política i esport
El Mundial de Sud-àfrica 2010 ja ha començat i un vegada més Catalunya es quedarà fora mirant per l’escletxa d’una porta que sembla que no s’obre mai. No és un problema esportiu, ja que nivell en tenim per ser-hi. És un problema exclusivament polític.
I certament és curiós que aquest sigui el problema ja que llegint, escoltant i veient qualsevol mitjà de comunicació espanyol resulta que tots coincideixen en que mai s’ha de barrejar esport i política. I jo em pregunto: es pot ser més pervers i a l’hora cínic? Ara resulta que els que onegen banderes i símbols espanyols als quatre vents ho fan amb l’innocència dels infants i de política no hi entenen un borrall! Ells no barregen esport i política, no! Doncs, amb tots el respectes, ho sento però jo, que no hi entenc gaire de política, però sí una mica de nacionalisme i nacionalistes, per haver-los patit des-de que vaig néixer, puc afirmar sense por a equivocar-me que l’arrel primària de la putrefacció de la política a l’estat espanyol és precisament el nacionalisme espanyol. I malauradament la següent conclusió és també molt simple: Política i esport han anat, segueixen anant i aniran sempre de la mà. Tant si ens agrada com si no. Tant si hi estem d’acord com si no. Per tant, deixem-nos de frases buides i acceptem la realitat: la política de l’estat espanyol no ens permet competir internacionalment i si volem fer-ho només tenim un camí: la independència. Espanya mai ens permetrà tenir una selecció pròpia que competeixi contra ells.
Jo amics meus, tot plegat em sembla un dejà vu que es va repetint periòdicament i per tant a tots els que ara també ens volen vendre, un cop més, el producte espanyol dient-nos que la selecció espanyola està representada majoritàriament pels jugadors del Barça perquè aixi ens sentim representats per ells, ens volen confondre i alhora enganyar. Al meu parer, l’única representació que qualsevol català pot acceptar és la de la selecció catalana. Això ho entenen a tot el món, excepte a l’estat espanyol, que només té una visió unitària. Per tant amics, la paciència se m’ha exhaurit i qui em pregunti a partir d’avui pel mundial de futbol i la selecció d’Espanya li diré que no m’interessa gens ni mica: Jo no barrejo la política i l’esport.
I certament és curiós que aquest sigui el problema ja que llegint, escoltant i veient qualsevol mitjà de comunicació espanyol resulta que tots coincideixen en que mai s’ha de barrejar esport i política. I jo em pregunto: es pot ser més pervers i a l’hora cínic? Ara resulta que els que onegen banderes i símbols espanyols als quatre vents ho fan amb l’innocència dels infants i de política no hi entenen un borrall! Ells no barregen esport i política, no! Doncs, amb tots el respectes, ho sento però jo, que no hi entenc gaire de política, però sí una mica de nacionalisme i nacionalistes, per haver-los patit des-de que vaig néixer, puc afirmar sense por a equivocar-me que l’arrel primària de la putrefacció de la política a l’estat espanyol és precisament el nacionalisme espanyol. I malauradament la següent conclusió és també molt simple: Política i esport han anat, segueixen anant i aniran sempre de la mà. Tant si ens agrada com si no. Tant si hi estem d’acord com si no. Per tant, deixem-nos de frases buides i acceptem la realitat: la política de l’estat espanyol no ens permet competir internacionalment i si volem fer-ho només tenim un camí: la independència. Espanya mai ens permetrà tenir una selecció pròpia que competeixi contra ells.
Jo amics meus, tot plegat em sembla un dejà vu que es va repetint periòdicament i per tant a tots els que ara també ens volen vendre, un cop més, el producte espanyol dient-nos que la selecció espanyola està representada majoritàriament pels jugadors del Barça perquè aixi ens sentim representats per ells, ens volen confondre i alhora enganyar. Al meu parer, l’única representació que qualsevol català pot acceptar és la de la selecció catalana. Això ho entenen a tot el món, excepte a l’estat espanyol, que només té una visió unitària. Per tant amics, la paciència se m’ha exhaurit i qui em pregunti a partir d’avui pel mundial de futbol i la selecció d’Espanya li diré que no m’interessa gens ni mica: Jo no barrejo la política i l’esport.
Eleccions a la Presidència del Barça 2010-2016
Ja tenim els resultats de les eleccions a la Presidència del Barça, amb un èxit apaivagador d’en Sandro Rosell.
És curiós que abans de les votacions tothom preguntava a qualsevol soci del Barça a qui pensava votar. A mi també em van fer aquesta pregunta molts amics, familiars i coneguts, possiblement perquè per comptes de parlar del temps que està fent, preguntar a qui votaràs sembla un exercici d’això mateix: Parlar per parlar, però sabent que no discutirem per rés important. Tots els que hem entrat en aquest joc teníem les nostres preferències, però en general ningú tenia una gran animadversió per cap candidat i això sí, en el que tothom coincidia era en reclamar un nivell més alt en els debats televisius. Però això de banda, el que ahir guanyés un o altre candidat no crec que hagués tret el son a gairebé ningú.
Per tant, la conclusió més important d’aquestes eleccions és que ha guanyat el candidat que portava més temps creient i treballant en el seu projecte i sense dependre de ningú més. I ara només cal que els èxits indiscutibles assolits a l’etapa de Jan Laporta tinguin la continuïtat que tots els barcelonistes i la majoria de catalans desitgem.
És curiós que abans de les votacions tothom preguntava a qualsevol soci del Barça a qui pensava votar. A mi també em van fer aquesta pregunta molts amics, familiars i coneguts, possiblement perquè per comptes de parlar del temps que està fent, preguntar a qui votaràs sembla un exercici d’això mateix: Parlar per parlar, però sabent que no discutirem per rés important. Tots els que hem entrat en aquest joc teníem les nostres preferències, però en general ningú tenia una gran animadversió per cap candidat i això sí, en el que tothom coincidia era en reclamar un nivell més alt en els debats televisius. Però això de banda, el que ahir guanyés un o altre candidat no crec que hagués tret el son a gairebé ningú.
Per tant, la conclusió més important d’aquestes eleccions és que ha guanyat el candidat que portava més temps creient i treballant en el seu projecte i sense dependre de ningú més. I ara només cal que els èxits indiscutibles assolits a l’etapa de Jan Laporta tinguin la continuïtat que tots els barcelonistes i la majoria de catalans desitgem.
dijous, 13 de maig del 2010
Els polítics catalans
La síndrome de Peter Pan és un trastorn acceptat popularment. Alguns dels trets que la defineixen són: personalitat immadura i narcisista i alt grau d’infantilisme. Doncs bé, segons la meva opinió, la majoria dels actuals polítics catalans presenten aquest trastorn.
En part, té una certa lògica que en el seu habitat natural, el Parlament de Catalunya, que es troba a anys llum del que hauria de ser un Parlament pel que fa al seu caràcter decisori, els nostres representants hagin decidit inconscientment auto-enganyar-se i seguir creient que encara són joves adolescents i que mentre convisquin a casa dels seus pares, és a dir l’Estat espanyol, els seus problemes estaran resolts per sempre més.
També podem constatar que de tant en tant, tenen algun acte de rebel.lia contra el pare-estat, però finalment només queda en això: una rebequeria d’adolescent. Per ells, la realitat fora d’aquest àmbit és massa crua com per intentar anar més enllà.
El problema que es presenta a hores d’ara a Catalunya és que aquest discurs encara és compartit per una part de la població que no té el coratge necessari per afrontar la realitat i independitzar-se. Com sigui que és difícil que el malalt es pugui auto-diagnosticar, faig una crida urgent a tothom que conegui persones del seu entorn amb aquest trastorn i que intenti aconsellar-les, després de tants anys d’auto-engany. Amb una teràpia adequada, encara hi serem a temps, tots plegats.
En part, té una certa lògica que en el seu habitat natural, el Parlament de Catalunya, que es troba a anys llum del que hauria de ser un Parlament pel que fa al seu caràcter decisori, els nostres representants hagin decidit inconscientment auto-enganyar-se i seguir creient que encara són joves adolescents i que mentre convisquin a casa dels seus pares, és a dir l’Estat espanyol, els seus problemes estaran resolts per sempre més.
També podem constatar que de tant en tant, tenen algun acte de rebel.lia contra el pare-estat, però finalment només queda en això: una rebequeria d’adolescent. Per ells, la realitat fora d’aquest àmbit és massa crua com per intentar anar més enllà.
El problema que es presenta a hores d’ara a Catalunya és que aquest discurs encara és compartit per una part de la població que no té el coratge necessari per afrontar la realitat i independitzar-se. Com sigui que és difícil que el malalt es pugui auto-diagnosticar, faig una crida urgent a tothom que conegui persones del seu entorn amb aquest trastorn i que intenti aconsellar-les, després de tants anys d’auto-engany. Amb una teràpia adequada, encara hi serem a temps, tots plegats.
dilluns, 3 de maig del 2010
L'Alcalde Hereu i les consultes
Consultant la web de l’ajuntament de Barcelona a l’apartat de la consulta per la remodelació de la Diagonal, ens diu que hi podran participar “Les persones que constin empadronades a la ciutat de Barcelona amb anterioritat a l'1 de gener de 2010 i que hagin complert 16 anys el dia 9 de maig de 2010”.
Resulta sorprenent, que l’ajuntament faci extensiva aquesta consulta, que de fet és un referèndum, als menors de 18 anys i als estrangers empadronats a la ciutat, quan a les consultes per la independència de Catalunya aquest fet ha estat molt criticat pel seu partit, el PSC.
Per tant m’agradaria Sr. Hereu que aclarís si es que en les darreres setmanes el seu partit ha canviat radicalment de posicionament, o bé es tracta, un cop més, d’un canvi propiciat per la conveniència de recollir un major número de vots, al ser conscients de que la ciutadania de Barcelona no recolza les seves propostes.
Finalment lamento que l’afany de l’equip de govern de l’ajuntament de la meva ciutat per fer participar la ciutadania, només es faci extensiu en consultes d’aquesta mena. La utilització del padró, dels recursos econòmics municipals i la poca neutralitat demostrada aconsellant votar per les dues opcions proposades, són un greuge comparatiu amb les consultes per la independència, que no han costat un euro a l’administració i en les quals s’ha involucrat una part molt important de la societat civil de Catalunya, en un objectiu molt més transcendent.
Resulta sorprenent, que l’ajuntament faci extensiva aquesta consulta, que de fet és un referèndum, als menors de 18 anys i als estrangers empadronats a la ciutat, quan a les consultes per la independència de Catalunya aquest fet ha estat molt criticat pel seu partit, el PSC.
Per tant m’agradaria Sr. Hereu que aclarís si es que en les darreres setmanes el seu partit ha canviat radicalment de posicionament, o bé es tracta, un cop més, d’un canvi propiciat per la conveniència de recollir un major número de vots, al ser conscients de que la ciutadania de Barcelona no recolza les seves propostes.
Finalment lamento que l’afany de l’equip de govern de l’ajuntament de la meva ciutat per fer participar la ciutadania, només es faci extensiu en consultes d’aquesta mena. La utilització del padró, dels recursos econòmics municipals i la poca neutralitat demostrada aconsellant votar per les dues opcions proposades, són un greuge comparatiu amb les consultes per la independència, que no han costat un euro a l’administració i en les quals s’ha involucrat una part molt important de la societat civil de Catalunya, en un objectiu molt més transcendent.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)