Catalunya, una nació

Periòdicament es publiquen a alguns diaris cartes d’alguns lectors que posen en dubte l’existència de Catalunya com a nació.


El comte Borrell II l’any 985 es nega a renovar el pacte de vassallatge amb el rei francès i instaura la independència de fet del comtat de Barcelona respecte del rei de França. Ramon Berenguer IV al casar-se amb Peronella d’Aragó constitueix la confederació catalano-aragonesa i per tant els seus descendents també tindran el títol de Rei d’Aragó. Altres Comtes-Reis des-de Jaume I fins Martí l’Humà aconsegueixen l’expansió política, comercial i cultural per tota la Mediterrània.


La integració forçada al Regne d’Espanya el 1714, amb el conseqüent etnocidi que s’ha anat repetint periòdicament fins la mort del dictador Franco, ha aconseguit esborrar de l’imaginari de moltes persones la realitat de la nació catalana.


És una evidència que el negacionisme és una pràctica perversa molt estesa al llarg de la història, però és la nostra obligació no oblidar qui som. Si no ho fem. altres ens diran el que volen que siguem.

El "Defensor del Pueblo (espanyol)" i el recurs d'inconstitucionalitat contra l'Estatut

Segons tenia entés, la principal funció de el Defensor del Pueblo a l’Estat Espanyol, igual que el Síndic de Greuges a Catalunya era la de vetllar perquè les administracions respectives no cometessin abusos amb els seus ciutadans.

Amb les 120 pàgines del recurs d’inconstitucionalitat contra 112 articles de l’Estatut de Catalunya, el Sr. Enrique Mújica ha tornat a adquirir un protagonisme que feia temps que no tenia, concretament des-de que va ser un polèmic Ministre de Justicia.

Alguna cosa deu tenir a veure que fós anomenat per José María Aznar, aixó sí, amb el vist i plau del PSOE i que el seu perfil sempre ha estat molt allunyat del que requereix una institució com la que representa, és a dir lluny de partidismes canviants.

El fet que l’Estatut fos votat molt majoritariament en un referendum amb un percentatge molt petit de vots negatius (que a més molts eren de ERC) no ha estat pel Sr. Mújica un fet rellevant per no presentar aquest recurs.

La conclusió és clara: Els recursos que està utilitzant la Institució que paguem tots els espanyols, s’haurien d’utilitzar més adecuadament.

La Vanguardia i Pau Casals

Segons el llibret+cd de música popular catalana que ha sortit aquesta setmana a La Vanguardia, en l’apartat referent a la biografia d’en Pau Casals, ens diuen:

…"conegut sovint a l'estranger per "Pablo Casals" perquè en altres llengües no s'escau la homonímia entre Pau (Pablo) i "pau" (paz).

La veritat és que em va deixar molt sorprès al llegir-ho ja que els noms propis no es poden traduir ni aplicar-hi el concepte d’homonímia. Com a exemple actual, a tot arreu coneixen en Pau Gasol i ningú el coneix per Pablo Gasol.

Ho trobo totalment absurd i a més una “errada” que la veritat no crec que sigui tal errada si no més aviat un intent, ja habitual d’espanyolitzar el nom d’en Pau Casals, quan hi ha innombrables documents de la seva defensa vers la seva catalanitat. En poden trobar infinitat d’exemples a internet, you tube, etc. Malauradament des-de molts sectors de l’estat espanyol i francès encara hi ha interès en canviar-li el nom.

Els agrairia una rectificació, el més aviat possible i un aclariment als seus lectors.

El finançament de Catalunya

Referent a la polèmica sobre el finançament de Catalunya, el tema és clar. Només cal repassar les hemeroteques sobre negociacions Catalunya-Govern Espanyol al llarg del darrers anys de democràcia i veurem que sempre ens toca cedir i com les negociacions es perllonguen d’una manera insofrible per una manca de voluntat per part de l’Estat central, finalment els catalans quedem com uns negociadors insaciables que mai en tenim prou.

Aquest cop el procediment és el mateix: El Govern de Madrid no sols està esperant que passi el temps perquè hi hagi la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut sinó que el temps juga al seu favor ja que el que ara és un inici de crisi, d’aquí uns mesos serà molt pitjor i per tant la seva coartada encara estarà més justificada.

És l’avantatge de cuinar-ho tot a Madrid: Escolleixen com, quan i què cedir i a sobre queden com a bons gestors davant l’opinió espanyola. Tant se val que no compleixin l’estatut perquè el “seny” català finalment fa que finalment tornem a cedir un cop més.

Els estrangers i el català

La Vanguardia va publicar el passat 28 d’Agost una carta del Sr. Leo Stöber on feia unes consideracions envers la llengua catalana en las que estic en desacord.

Sense entrar a considerar si el pizzer entrevistat al programa de TV3 entenia o no català, punt aquest que només sap ell mateix i suposo que el periodista que l’entrevistava, el Sr. Stöber comença per afirmar rotundament que “la immensa majoria d’estrangers tenen més facilitat per expressar-se en castellà que en català”. Si amb la rotunditat de la frase, de la qual es dedueix que el castellà és un idioma més fàcil d’aprendre (s.c.) no en tingués prou, ens diu que “no entenc que hi hagi catalans que es molestin perquè d’altres parlin castellà”, per finalment afirmar que “tot i portar molts anys a Catalunya mai he tingut cap problema en expressar-me en castellà ja que els catalans han entès la meva realitat”.

Voldria aclarir-li el següent: Una llengua s’aprèn practicant-la i si efectivament vostè va estudiar català com diu, si no el practica malauradament en perdrà l’ús. Com veig que li interessa prou el tema com per enviar una carta a La Vanguardia, li suggereixo que faci un petit esforç, el que han fet moltes persones al arribar a Catalunya, de parlar el català, per integrar-se plenament a la nostra realitat. Segur que els catalans amb els qui diu que es relaciona diàriament li agrairan.

l'antiga Iugoslàvia, Catalunya i les nacions sense estat

El Sr. Marcus Pucnik en el seu escrit del passat dia 31 d’Agost replicant el del President d’ERC Joan Puigcercós demostra un cop més que en els temes com els de l’antiga Iugoslàvia no es pot ser apolític. El seu sentiment de nostàlgia envers uns vells temps suposadament millors, finalitzant amb una sentència força subjectiva de que ”si Iugoslàvia s’hagués democratitzat de la mateixa manera que ho va fer Espanya als 70, encara estaria sencera” demostra un cop més que les ferides, quan hi ha dos bàndols marcada-ment antagònics, són difícils de curar, tot i el temps transcorregut.

No serè jo el que el contradigui en les seves afirmacions doncs per fer-ho hauria de tenir una informació del tema de la que no disposo. El que sí voldria fer és tranquil.litzar-lo pel que fa a les, sempre odioses, comparacions de la situació als Balcans amb el que pot arribar succeir a Catalunya. Si, tal com diu porta aquí des-de l’any 1991 coneixerà de primera mà el tarannà dialogant i conciliador dels catalans, que fins i tot va portat a ser-nos anomenats l’Oasi Català, ja abans de la Guerra Civil, quan la situació era molt pitjor que en la actualitat.

Tot i reconeixent que la situació amb l’Estat Espanyol no és la millor, estic segur de que sigui quina sigui la resolució dels diferents conflictes que hi ha pendents en aquests moments, el seny català seguirà lluint i s’imposarà a la rauxa que també es va acumulant des-de fa anys.

Des-de aquesta tribuna, aprofito per felicitar el poble Eslovè per la seva independència i pel seu grau de benestar i creixement econòmic. És un fet indiscutible que les nacions sense estat, si ho volen, també poden aconseguir-ho amb els mitjans democràtics que permet la Comunitat Europea.

Jordi Pujol i les seves reflexions

Des-de fa un temps tinc ganes de donar la meva opinió respecte a les esporàdiques intervencions als mitjans de comunicació de l’ex-president de la Generalitat el Sr. Jordi Pujol perquè penso que, tot i l’opinió general favorable de la majoria d’aquests mitjans, no està gens encertat en algunes de les seves reflexions.

Per exemple ens diu que la relació entre Catalunya i Espanya està pitjor que mai. Si busquem a les hemeroteques de les darreres dècades el que veurem precisament és que aquesta relació sempre ha estat la mateixa i a més tendeix a repetir-se en el temps sense una solució a la vista.

Un altra punt és la continua justificació del que Catalunya fa o deixa de fer, fent el que s’en diu “pedagogia”. Francament, aquesta suposada pedagogia vers Espanya ha demostrat que no porta enlloc, quan la majoria dels seus receptors estan mediatitzats pel seu entorn i només tenen una visió de Catalunya a base de flashos llençats per mitjans de comunicació d’àmbit espanyol i subordinats a forts grups empresarials estatals.

En aquest sentit, sí estic d’acord, en que tant Felipe González com José María Aznar i José Luis R. Zapatero només se’n recorden (i negocien) amb Catalunya quan ens necessiten. I possiblement vostè em contestarà que això és la política. I sí, té raó, però només poder negociar en aquestes condicions penso que no surt a compte ni a curt ni a llarg plaç.

No entro evidentment en el seu pensament polític de que Catalunya ha d’estar dins d’Espanya, però sí voldria puntualitzar que precisament el que necessita en primer lloc Catalunya és una classe política independent. I quan dic independent vull dir que no sigui psicològica ni econòmicament depenent del que diu o fa l’Estat Espanyol. I això els segles d’història ens demostren que no es pot aconseguir dins l’Estat Espanyol.

El que sí voldria preguntar-li Sr. Pujol és: quina és la part positiva d’estar dins l’Estat espanyol? No la sé veure.

Resposta a un article de Francesc de Carreras a La Vanguardia

Estic en part d’acord amb les reflexions del Sr. Francesc de Carreras en el seu article “enterremos a los muertos” del pasat 4 de Setembre, tot i que discrepo d’alguns comentaris i oblits:

El jutge Garzón te un afany de protagonisme que tots coneixem. El fet de que ara (perquè ara i no per exemple fa 15 anys?) sol.liciti informació a diverses institucions públiques, tal com sabem que va fer la setmana passada, fa que un cop més em pregunti, què vol realment el Sr. Garzón?

Sota el terme memòria històrica el que penso que s’hauria d’haver fet, entre altres coses, ja fa molts anys és haver donat una satisfacció als milers de famílies afectades des-de l’anomenat “alzamiento militar” de l’any 1936. No es pot justificar només amb els comentaris desafortunats d’un tertulià d’un mitjà radiofònic una visió de revenja que penso que només té una molt petita part de la població. Afortunadament jo tampoc vaig viure la guerra, però el que molta gent i també el Sr. Carreras anomena “reconciliació” referint-se a la transició als anys 70 i 80, penso que no va ser tal i només es va portar a terme perquè en aquell moment no hi havia un altra opció i molts dels que la vem viure li podriem confirmar. El temps ha demostrat que moltes coses, van quedar sense resoldre i massa es van “lligar” per tal de que molts criminals de guerra i antics membres de l’antic règim hi sortissin impunes.

Hagués estat molt sa que el Sr. Carreras també s’hagués referit als polítics i intel.lectuals que encara segueixen dient que no cal mirar enrere, en una actitud profundament antidemocràtica. Des-de aquestes línies només em cal demanar justícia històrica. Potser és molt demanar?

Pau Gasol, l'esport i la política

Aquesta carta va adreçada al jugador català de basquet Pau Gasol.

Com a seguidor de la teva magnífica trajectoria esportiva des-de les categoríes inferiors del FC Barcelona fins l’actualitat a Los Angeles Lakers, penso que en les teves recents afirmacions “ser español ya no es una excusa, es tu responsabilitat”, “…está mucho mejor lograr que el mundo admire a tu pais” i “darlo todo por nuestro país es cosa de todos”, li fas un mal favor a l’esport al barrejar-lo amb la política.

Posiblement aquestes declaracions serien considerades normals a altres paissos, con els Estats Units on vius actualment, però a l’Estat Espanyol, on hi ha un gairebé nul reconeixement de les sel.leccions nacionals, reclamades majoritariament per la majoria dels seus ciutadans, aquestes afirmacions tan rotundes i ignorant les consequències que se’n deriven, les considero d’una manca de sensibilitat envers tots els que defensem que Catalunya pugui tenir seleccions pròpies d’aquí poc temps.

Vull creure que els set anys lluny de Catalunya i el fet de viure a un pais on es fa una exaltació continua del patriotisme, t’han portat a confondre’t i a acceptar donar suport a aquests missatges comercials. Però crec que hauries de recordar que és precisament l’Estat Espanyol, la sel.lecció la qual tú defenses, el que no permet que Catalunya tingui la seva selecció pròpia. Això crec que ho hauries de tenir en compte per tal de no perjudicar la teva imatge, com també va passar recentment amb la foto de la selecció espanyola amb els jugadors fent la famosa ganyota imitant els xinessos i que tant rebuig va causar fins i tot als Estats Units, especialment a la comunitat asiática.

Resposta a l'article de Ferran Mascarell a l'AVUI

Utilitzant la terminologia del Sr. Ferran Mascarell en el seu article del passat dimarts 23, crec que les diferents conclusions a les que vol arribar, sense aconseguir-ho, són força agosarades.

Que l’independentisme a Catalunya segueix pujant, difícilment ho pot negar ningú. I això que la realitat és crua, ja que els mitjans econòmics són mínims i encara no s’ha iniciat cap consulta popular ni per descomptat cap referèndum. Tot i això, que el 35% de la població es declari favorable a la independència es pot considerar un miracle. Per tant qualsevol pronòstic, com el que el Sr. Mascarell fa, és fer volar coloms.

A més els seus raonaments han estat contestats amb tota mena de dades per diferents sectors independentistes i per tant les seves valoracions no deixen d’apel.lar als tòpics habituals, que no aporten rés de nou. La indefinició del PSC, en termes de país, no te rés a envejar d’altres que ell critica dels partits nacionalistes catalans. La seva proposta per una nova estratègia catalanista s’enfronta amb la realitat d’actuació del seu partit que sempre tria l’opció PSOE abans que la defensa de Catalunya.

I el que és més xocant és que faci preguntes als diferents sectors independentistes, quan potser les hauria de fer als no independentistes i que podrien resumir-se en una: Com és que l’Estat espanyol i per extensió la majoria dels seus ciutadans segueixen en permanent conflicte amb tot el que es faci a Catalunya? Si us plau Sr. Mascarell digui’m alguna avantatge de seguir a Espanya, llevat es clar dels tòpics que com ja li he comentat ja fa temps han estat àmpliament superats. Per tant Sr. Mascarell, menys retòrica i més fets.

El cinema en català

És diumenge i em ve de gust anar al cinema amb la família.

Agafo la cartellera i començo a mirar les pel.lícules susceptibles d’anar a veure. De sobte em començo a estranyar i uns segons més tard a indignar: Gairebé no hi cap sessió on es passi una pel.lícula amb versió en català. Sí, no hi ha cap errada: començo a comptar i efectivament de les 850 sessions possibles de la cartelera a Barcelona ciutat, només 12 es poden veure en català. És a dir, només l’1,4 per cent es projecten en català.

Intento animar-me i em dic a mi mateix : sort que l’estrena de la nova pel.lícula de Woody Allen farà pujar una mica el percentatge !

Aquesta és la situació real del català l’any 2009.

Sr. José Montilla, President de la Generalitat i de tots els catalans: Pensa fer quelcom o ja li està bé?

La incompetència de la Consellera Geli

La recent informació de que la Conselleria de Salut ha descartat prohibir el tabac en bars i restaurants petits em produeix sorpresa i alhora indignació.

Tot i que des-de la promulgació de la Llei a l’any 2004 aquesta Conselleria segueix afegint l’expressió “de moment” a l’al.ludir al tema, els fets estan demostrant que no hi ha cap voluntat de vetllar per la salut dels ciutadans de Catalunya i avant posa els suposats interessos econòmics dels establiments alimentaris als sanitaris de la gran majoria de la població.

La Generalitat té competències per impulsar una llei autonòmica que prohibeixi fumar en tota mena d'establiments però prefereix fer seguidisme de l’estat espanyol i no desmarcar-se’n.

Com a afectat de la no actuació d’aquesta Conselleria em sento totalment decebut d’un Govern suposadament progressista però que a la pràctica no exerceix com a tal.

Sra. Geli, si la seva Conselleria no és capaç de protegir-me, em podria dir qui ho farà?

Acciona-Transmediterranea i el mal servei

És conegut que la companyia naval Acciona-Transmediterranea, actua de fet com un monopoli i per tant els usuaris de per exemple la línia Barcelona-Eivissa han de patir massa sovint retards, avaries, i altres molèsties, la majoria dels casos sense cap explicació convincent per part de la citada companyia.

M’he animat a enviar-li aquesta carta perquè recentment em vaig embarcar, i mai més ben dit, amb la meva família a agafar el vaixell que feia el trajecte abans esmenat, amb la mala sort que només arribar a l’estació marítima de Barcelona ens van anunciar que hi havia un retard d’unes quatre hores, que per un trajecte de nou hores no està gens malament. Cal a dir que el vaixell, el Las Palmas de Gran Canaria, tenia una antiguitat de gairebé 30 anys i per tant en aquell moment vaig començar a entendre quin era el motiu del retard. Finalment varem arribar a Eivissa amb sis hores de retard respecte l’horari previst amb les conseqüències que es pot imaginar.

Com que molta gent volia fer una reclamació en tota regla, la companyia ens va facilitar un full que la majoria del passatge va omplir, amb poques esperances d’una compensació justa, tot sigui dit.

Passades dues setmanes, després de rebre una carta sol.licitant que els hi enviés les targetes d’embarcament, que per cert ja les podríem haver donat quan varem omplir el full de reclamació, la companyia em va contestar que com que el retard va estar provocat per causes tècniques fortuïtes, d’acord amb dos articles del codi de comerç no podia fer cap mena de compensació.

Arribat a aquest punt, jo em pregunto: No hi ha cap organisme regulador del funcionament d’empreses com Acciona-Transmediterranea, que vetllin pels interessos dels clients, sobre tot els habituals i que obliguin a un servei com cal i amb vaixells en condicions?

Resposta a l'article de Francesc de Carreras a La Vanguardia

Un cop més el Sr. Francesc de Carreras torna a carregar contra els nacionalistes catalans. Es evident que qualsevol opinió, com la meva ara, és sempre subjectiva, però quan només es vol veure la part fosca, negativa i degradant de la Catalunya on tots vivim i treballem, els seus raonaments es converteixen en ganivets esmolats amb la única intenció de fer mal.

Començant per un títol inspirat en la recent pel.licula de Woody Allen, però que es perd en l’estètica i demostra que el Sr. Carreras no ha vist la pel.lícula o la interpretació que hi fa és força desencertada, seguint per unes afirmacions gratuïtes sobre el grau de compliment del President Zapatero amb Catalunya, ja que com tothom sap, ni papers de Salamanca, ni infraestructures, ni aeroport, ni Estatut, ni finançament. Mentre tant el dèficit fiscal amb Espanya segueix sent sagnant però això tampoc li deu importar al Sr. Carreras. I per acabar “santificant” sense encomenar-se a ningú els Srs. Azaña i Zapatero com si fossin dos polítics que ho han donat tot per Catalunya, cosa certament molt lluny de la realitat.

Hem conegut al llarg de les darreres dècades molts polítics que deien creure en les autonomies, però malauradament només s’han quedat amb això, després no ho han volgut aplicar i això que tenien tots els mitjans per fer-ho.

Per tant Sr. Carreras, li demano que intenti ser una mica més objectiu en les seves exposicions si no prendrem mal tots plegats.

Etnocidi vs genocidi

Les paraules genocidi i genocida s’utilitzen força sovint als mitjans de comunicació per definir polítiques d’Estats totalitaris i actituds individuals que actuen per tal d’eliminar un poble. En canvi no s’utilitza la paraula etnocidi, que segons l’Enciclopèdia catalana és “Extinció deliberada d'una cultura per una altra” i que podríem considerar una variant de la paraula genocidi.

Aquesta curta introducció ve a compte d’un article d’un col.laborador d’un diari digital en el que qualificava, donant arguments, de genocida un partit català però d’àmbit estatal. Aquesta utilització del terme genocida m’ha fet reflexionar en el fet de que aquests tipus d’expressions no ajuden gens ni mica a la convivència ciutadana i només són una arma barroera per desqualificar l’adversari, tal com passa amb la paraula nazi i els deus derivats. És evident que analitzant la història dels darrers segles, tant a Castella com a l’Estat espanyol se’ls podria aplicar sens cap mena de dubte el termes genocida i etnocida. També se’ls podria aplicar els termes a altres estats actualment reconeguts com a democràtics.

Dit això també vull remarcar que la situació que pateix Catalunya després de 30 anys de democràcia segueix sent absolutament precària en molts aspectes i cada dia és pitjor. No voldria parlar d’un etnocidi per no caure en la situació de magnificar-ho, però ja no és només l’Estatut, el finançament, les infraestructures o la situació de la llengua i cultura catalana entre altres temes recurrents i dels que diàriament en parlem. El problema és de consciència nacional. Una consciència que després de dues dictadures, la segona de 40 anys, ens ha aniquilat com a poble i ens fa estar sempre supeditats al que decideix el Govern Central de torn i a la seva suposada benevolència. L’etnocidi i genocidi que l’Estat espanyol va cometre envers Catalunya, no només per tenir idees diferents sinó per ser “separatistes” i posar en perill la unitat de l’Estat es un fet incontestable i del que encara patim greus conseqüències. Malauradament l’etnocidi encara es segueix practicant i diàriament en tenim proves concloents.

Penso que negar la evidència de la situació actual de Catalunya encara és pitjor. És com el que te una malaltia i no la vol reconèixer. La pregunta que tocaria fer d’una vegada per totes seria: què volem ser quan siguem grans? Però si us plau senyors polítics, no tardin gaire en fer-la perquè potser ja no hi haurà remei. L’estructura de l’estat mai dóna un pas enrere i és implacable amb els que no pensen unitària-ment.

Carta a la Sra. Anna Terrón - Delegada de la Generalitat a Brussel.les

"Benvolguda delegada del Govern de la Generalitat de Catalunya a Brussel·les,

M'adreço a vostè arran de les seves declaracions públiques en què manifestava no entendre què anirem a fer alguns catalans a Brussel·les el dissabte 7 de març seguint la iniciativa "10 mil a Brussel·les per l'autodeterminació" i en criticava la manca d'oportunitat entre altres aspectes.

Per l'alta responsabilitat institucional que vostè ocupa, estic segur que no desconeixerà què és el dret d'autodeterminació. Es tracta d'un dret de base democràtica, emparat per les Nacions Unides, que reconeix a les nacions la llibertat de decidir el seu futur i la seva forma d'organitzar-se políticament. Un dret, doncs, que també té la nació catalana, un dret que tenim els catalans, que, sens dubte, vostè no negarà.

De fet, el mateix Parlament de Catalunya ha aprovat en diverses ocasions la plena vigència d'aquest dret, per sobre de les conjuntures de les institucions vigents. Aquest dret no ha estat exercit mai pels Països Catalans i això, sens dubte, constitueix un dèficit democràtic de l'organització institucional de l'Estat espanyol des de la mort del dictador.

Sobre la condició mateixa de la nació catalana, lògicament vostè hi ha d'estar d'acord per força. Resulta elemental: La Generalitat es restableix perquè existeix una entitat diferenciada, Catalunya. La legitimitat institucional de la Generalitat de Catalunya a qui vostè representa recolza, precisament, en el nostre caràcter de nació, amb una història, una identitat, una llengua, una voluntat de ser...que s'ha manifestat de manera continuada durant els darrers deu segles, la major part dels quals els hem viscut en llibertat. Fins i tot el migrat Estatut vigent recull -ni que sigui al Preàmbul- el nostre caràcter de nació. I el darrer baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (febrer 2009) constata que un 51 % dels catalans preferirien un Estat català.

També afirma vostè: "No sé què vénen a reivindicar; si és la presència de Catalunya i del català crec que això ja està perfectament reconegut en l'àmbit europeu". Aquesta afirmació és ben sorprenent, atès que vostè, com a delegada de la Generalitat, no pot ignorar de cap manera que la llengua catalana a la Unió Europea no té reconeixement oficial i que, per tant, no pot ser utilitzada com la resta de llengües, moltes d'elles amb menys parlants. Vostè mateixa, com a delegada de la Generalitat, no la fa servir (i no ho podria fer) en adreçar-se als diversos organismes oficials de la UE ni tampoc rep contestes d'aquests en la llengua pròpia del país i de la institució que vostè representa. De la precarietat del reconeixement del català per part d'Europa, n'és exemple el fet que el web del Parlament Europeu hagi estat traduït, de manera voluntària i clandestina, per un informàtic lleidatà. Paradoxalment, aquest ciutadà ha estat assetjat pels responsables del Parlament Europeu, sense trobar, per exemple, ni tan sols la complicitat de la delegació que vostè dirigeix. Tampoc el projecte de "Constitució" europea no reconeixia la llengua catalana, motiu per al qual molts catalans no vam votar-hi a favor.

Així mateix, vostè ha expressat que "seria molt trist que Catalunya es convertís en el típic cas particular empipador a Brussel·les". En realitat, el que és trist és que, com a nació que som, no se'ns permeti expressar-nos al món en igualtat de condicions que les altres nacions. Per tant, és una iniciativa constructiva i noble que uns milers de catalans es manifestin pacíficament a favor dels seus drets. També trobo trist que una alta representant del meu Govern consideri "empipador" que uns ciutadadans del seu país facin ús del dret democràtic de lliure manifestació. Les institucions europees no van sobrades de legitimitat democràtica i, en uns moments com els actuals, seria un encert que aquestes mateixes institucions i també la delegació que vostè dirigeix incentivés la participació de la ciutadania en aquesta o en altres iniciatives.

Finalment, li he de confessar que desconec quins són els resultats de la feina que vostè fa a Brussel·les, però em produeix una gran inquietud que qui ens representa davant la Unió Europea es posicioni amb aquesta contundència en contra d'una iniciativa cívica i democràtica que emana del poble al qual vostè serveix. Per això, segurament, hi anirem també per desmentir-la a vostè i perquè la Generalitat de Catalunya no tingui mai més un representant a Brussel·les que s'expressi públicament contra aquells que defensen la nostra terra, en lloc d'ajudar-los a fer-ho.

M'imagino que no hi va ser el dia 7 de març, però, tot recordant quina és la nació per a la qual treballa, li desitjo molts encerts en la seva gestió a Brussel·les i li demano que concentri els seus esforços en el treball en defensa de la llengua, la cultura i la nació catalanes.

Valdano i el Barça més universal

Referent a les declaracions del Sr. Jorge Valdano referents a que el Barça mira des-de Catalunya cap endins i el Madrid des-de Espanya cap a fora, a part de no ser certes en absolut, ja que actualment és junt el Manchester United el club amb més seguidors al món, només voldria preguntar-li: Com és que a la web del Barça hi ha accés a set idiomes i a la del Madrid només a tres? Aquesta és la universalitat que diu representar el club?


I per acabar, en el fet de que a la samarreta del Madrid hi hagi publicitat de la casa d’apostes Bwin i a la del Barça, Unicef, és també aquesta una mostra del que representa el Madrid envers el Barça?


Si us plau Sr. Valdano, abans d’opinar seria convenient que s’informés. Ja porta molt temps a l’Estat espanyol com per conèixer el que han representat i representen els dos clubs.

La llei anti-tabac i la Consellera Marina Geli

Passats gairebé cinc anys de la promulgació de la llei anti-tabac, tot i que la Generalitat té competències per impulsar una llei autonòmica que prohibeixi fumar en tota mena d'establiments, prefereix fer seguidisme de l’estat espanyol i no desmarcar-se’n.


Com a afectat de la no actuació de la Conselleria de Salut, em sento totalment decebut d’un Govern suposadament progressista però que a la pràctica no exerceix com a tal.


Actualment només un 5% dels establiments han prohibit l’ús del tabac i tot i que des-de la Conselleria es reconeix que cada any moren 400 persones menys a causa el tabac, tot segueix igual.


Sra. Geli, si la seva Conselleria no és capaç de protegir-me, em podria dir qui ho farà?

El debat de política general del Parlament de Catalunya

Escoltant el debat de política general del Parlament de Catalunya, no puc per menys que constatar una vegada més que la majoria de la nostra classe política viu al seu món i només valora l'estratègia política del dia a dia sense veure més enllà, tret d'algunes frases grandiloqüents i buides.

S'ha parlat de gairebé tot, s'han fet retrets a tort i a dret, hi ha hagut picabaralles, per cert per seguir tot igual, però la majoria d'intervencions el que han aconseguit és deixar ben clar la total subordinació del nostre Parlament de la política de l'estat espanyol. Aquest fet constatable a tots els nivells: pressupostari, competencial, de pressa de decisions, etc. fa que el nostre Parlament estigui a hores d'ara a la segona divisió dels Parlaments Europeus.

Per tant, quan el referent espanyol és el que és i tots estan d'acord a jugar la partida amb aquestes regles, arribo a la conclusió de que a tots els partits ja els hi està bé.

Certament les inèrcies són difícils de canviar i la monotonia amb la que s'expresa el nostre President Montilla, combinada amb la falta de lideratge i de projecte no hi ajuda gens ni mica, però el que no han d'oblidar els nostres parlamentaris incloent-hi el Sr. Montilla és que els ciutadans de peu, entre els qual m'incloc, ja en tenim prou.

La política ha de ser un altra cosa. Els partits no poden ser ens tancats en ells mateixos, i Catalunya es mereix gent que defensi els seus interessos, no delegacions regionals que finalment acaben dient sempre sí senyor o partits suposadament catalanistes però que contínuament han d'agafar l'AVE per anar a Madrid.

Des-de aquesta modesta tribuna no vull convèncer els nostres polítics perquè la situació ja els hi està bé, només vull convencer els seus votants, i ho creguin o no Srs. Parlamentaris, la situació que dia a dia estan generant fa que propostes com les consultes populars recolzades per cada dia més ajuntaments o l'impuls imparable del Reagrupament Independentista d'en Joan Carretero els incomodi cada dia més. I potser quan arribi el moment ja no hi seran a temps.

Resposta a l'article d'en Salvador Sostres a l'AVUI

Fins quan?

En la seva columna a l'AVUI, el Sr. Salvador Sostres fa unes valoracions del Sr. Carretero i de l'entrevista que li va fer amb les quals estic totalment d'acord. No obstant, al final ens diu que no votarà per aquest partit i espera a veure "si Artur Mas ha après la lliçó i farà la feina. És a dir, si ha après la lliçó de com acaba l'esterilitat del peix al cove i de l'autonomisme tronat i si està disposat a fer els passos cap a la inevitable llibertat".

Utilitzant el mateix to que vostè, Sr. Sostres, crec que tinc dret a preguntar-li a vostè i a tots els que pensen com vostè fins quan pensen esperar. Si no vaig errat, les eleccions seran d'aquí un any i els partits actualment representats al Parlament de Catalunya tenen molt clar quin és el seu missatge. I el de CiU no és precisament el de la proclamació de la independència.

Per tant, li agrairia, tot i que puc entendre la dualitat del seu pensament, que es definís com més aviat millor. I com que a la vida tot és una qüestió de prioritats, espero que la seva elecció sigui la de la llibertat de Catalunya, sense ambigüitats.http://paper.avui.cat/dialeg/detail.php?id=176490

Article d'en Salvador Sostres a l'Avui:
http://paper.avui.cat/cultura/detail.php?id=176268

Resposta a l'article d'Enric Marín a El Periódico

Quan el Sr. Enric Marín en el seu article del dia 12, fa una descripció de “l’efecte Carretero”, en el seu anàlisi es deixa portar per una lleugeresa absoluta en els seus plantejaments perquè, a part de desqualificar des-de el començament la proposta de Reagrupament, s’atreveix a fer una previsió de vot inversemblant i li atribueix entre dos i cinc diputats, sens dubte demostrant un desconeixement del que aquesta Associació política està desenvolupant els darrers mesos i un atreviment insòlit, ja que a hores d’ara i a un any de les eleccions al Parlament de Catalunya ningú és capaç de preveure una estimació amb aquesta contundència.


Sr. Marín, li recomanaria que s’assabentés de la línia d’actuació de Reagrupament i de com s’està gestant aquesta proposta novedosa i a la que s’estan afegint més i més catalans dia a dia.


Pel que fa a la suposada relliscada del Sr. Carretero donant més rellevància al President del Barça que al de la Generalitat, malauradament això és en bona part així encara que no ens agradi acceptar-ho i és clar que el reconeixement internacional que te el President de Catalunya és molt minse comparat amb el que te el del Barça. Només recordar-li a tall d’ exemple que a la final de la Champions a Roma, el Sr, Montilla va poder seure junt a totes les autoritats gràcies al President Laporta, ja que la màxima representació del Govern autònom de Catalunya no havia estat convidada.


I per últim Sr. Marín, la crítica als partits clàssics no és exclusiva del Sr. Carretero i de Reagrupament, malauradament la majoria de la societat catalana en pensa el mateix. I per constatar això si que no em cal cap enquesta.


Article d'Enric Marín a El Periódico:
http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=652255&idseccio_PK=1008

Enquestes sobre les consultes independentistes a La Vanguardia

De la recent enquesta sobre les consultes independentistes publicada al seu diari (La Vanguardia) em sorprèn un fet que sembla que ningú menciona. Les dades són prou clares: Un 53% de catalans i catalanes estem a favor d’aquestes consultes i un 39% en contra.


Entenc per tant, que aquest darrer percentatge correspon a persones que no volen permetre fer aquesta mena de consultes que, siguem clars, la majoria de la població vol que es facin, com demostren els resultats publicats pel seu diari.


Arribats a aquest punt, podem convenir que un percentatge prou important de ciutadans de Catalunya no volen deixar exercir el dret més elemental d’una democràcia com és anar a votar. Espero que no siguin els mateixos que es queixen de la política i els polítics, que només s’en recorden dels electors quan és hora d’anar a votar.

Pacte PP-PSOE a Catalunya

Em sorprèn que davant la possibilitat d’un possible pacte PP-PSC després de les properes eleccions a la Generalitat, molta gent digui que aquesta aliança no és possible.



Hi ha molts arguments favorables a aquesta possibilitat, però no cal anar gaire lluny per recordar que en una reunió entre els Srs. Montilla i Rajoy el passat mes de Maig, el President de la Generalitat va explicar la seva disposició a ajudar el PP català, per tal de convertir el debat Catalunya-Espanya en un altra esquerra-dreta, que els convenia molt més a tots dos, segons ens van informar aleshores tots els mitjans de comunicació.


Si ens fixem en les darreres campanyes electorals els dos partits han apostat sempre per aquest eix perquè els beneficia clarament davant de CiU i ERC.

I també tenim l’experiència al País Basc on Patxi López, tot i ser reticent a aquest tipus de pactes amb el PP, finalment també va preferir fer un front espanyol.

Per tant, si això ho extrapolem a Catalunya, com sigui que el PSC sempre vota el 100% amb el PSOE al Congrés de Diputats, veurem que finalment aquests dos partits estan condemnats a entendre’s, per estratègia electoral elemental.

No obstant això, el que si que impedirà aquesta aliança serà la lògica del número de diputats necessaris, ja que aquests dos partits estan molt lluny d’assolir la majoria parlamentària. Per tant, ja no serà una questió de voler sino de poder fer-ho.

Editorial conjunt de la premsa catalana

Referent a l’editorial conjunt de la premsa catalana voldria fer un parell de consideracions:


El que es parli, amb raó, que el Tribunal Constitucional està des legitimat, no vol dir que si que ho estaria si els seus membres fossin uns altres. El problema radica en la dinàmica partidista PSOE-PP que fa totalment impossible que per sentències com la de l’Estatut aquest tribunal sigui neutral.


La reacció que ha provocat a gairebé tots els mitjans de comunicació espanyols, sense ser sorprenent, demostra un cop més que hi ha una part molt important de la població espanyola que no entén els nostres plantejaments i el que és pitjor, no els vol entendre. Com sigui que una part molt important de catalans tampoc entenem els plantejaments que es fan des-de Espanya, arribem a la conclusió de que estem en un moment del procés que ens portarà a una situació sense cap sortida possible consensuada a molt curt plaç. La distància que ens separa ja és massa gran i cada dia més catalans s’en adonen.



Així doncs, després de molts anys de picabaralles i d’intent de fer pedagogia “a la catalana”, no em resta més que dir que és millor viure com veïns que es toleren que no pas com rellogats que es barallen per qualsevol cosa.

Consultes per la independència de Catalunya

M’agradaria des-de aquestes línies fel.licitar a tots els que han participat, tant en l’organització com dipositant el seu vot en les urnes de les 167 poblacions de Catalunya on es van celebrar les consultes per la independència el passat dia 13.


Tots hem d’elogiar el comportament cívic, democràtic i encoratjador dels qui van fer seus els principis fonamentals de la participació democràtica malgrat no disposar de mitjans econòmics, polítics ni propagandístics.

De ben segur que la suposada desafecció política no s’ha vist per enlloc i ha quedat demostrat que bona part de la societat civil està jugant en aquests moments un altra lliga de la dels partits polítics tradicionals.



Els analistes han coincidit en valorar com el fet més important el percentatge de participació, que ha estat al voltant del 30%. Sota el meu punt de vista hi ha un fet més important: Efectivament el 30% de l’electorat ha votat sí a la independència, cosa que fins fa només uns mesos ningú es podia imaginar. Si el restem al percentatge de participació habitual en les darreres eleccions, ens dóna que el 25 o 30% que habitualment va a votar i el dia 13 no hi va anar, hauria de contrarestar el 30% que han votat si. Per tant, per molt desfavorable que sigués el percentatge pel si, difícilment podria arribar a igualar-lo. I això recordem-ho sense suport de cap mena.

Per acabar voldria també donar el meu toc d’atenció al Govern de la Generalitat, encapçalat pel Sr. José Montilla, que no sols no ha tingut el mínim gest de reconeixement cap aquesta iniciativa ciutadana, com li correspondria com a màxim representat de la nostre nació, sino que durant les darreres setmanes ha mirat cap a un altra lloc, demostrant, un cop més que no està a l’alçada del que molts catalans esperen del seu President. El silenci no pot ser mai el discurs d’un bon polític que ha d’estar al costat dels seus ciutadans. Afortunadament el temps posa a tothom al seu lloc i aquesta no serà l’excepció.

PSC, CiU i els toros

Llegeixo sorprès que el PSC, seguint ordres de la Moncloa, votarà en contra de la ILP contra les corrides de toros, tot i que diuen que molts parlamentaris voldrien votar-hi a favor. Si malauradament gairebé tot ens ve imposat des de Madrid i fins i tot l'Estat envaeix competències de la Generalitat contínuament, aquesta nova decisió presa des de Madrid a esquenes del que, segons les enquestes, la majoria de catalans volem, posarà un nou gra de sorra a la cada cop més carregada motxilla de greuges de l'Estat espanyol amb Catalunya.


Crec que els dos partits majoritaris de Catalunya, CiU i PSC, haurien de tenir clar que Catalunya diu majoritàriament no a les corrides de toros, i deixar-se d'ambigüitats i subordinacions que no fan altra cosa que alimentar encara més la frustració dels ciutadans envers els polítics.

http://paper.avui.cat/dialeg/detail.php?id=186667

Montilla i els toros

El president de la Generalitat, el Sr. Montilla, diu que està en contra de la prohibició de les corrides de toros a Catalunya amb l'argument que "tenim massa tendència a prohibir coses", per acabar definint-se com una persona tolerant i liberal.


Personalment estic en contra de les corrides de toros, igual que la gran majoria de catalans. Hi ha una infinitat d'arguments i aquestes darreres setmanes se n'han exposat molts, uns de més encertats -la majoria- i alguns de més discutibles.


Però el que realment em sobta és que el nostre president no doni cap argument, més enllà de la suposada tendència a prohibir coses. Amb aquest posicionament, el que aconseguim és que el debat s'allunyi del que ens hauria de preocupar. Acceptem torturar i sacrificar un animal i fer-ne a més un espectacle? És ètic fer-ho?


Sr. Montilla, encara està a temps de rectificar i deixar llibertat de vot als parlamentaris del PSC. Jo també em considero, com molta gent, tolerant i liberal, però en canvi espero que el Parlament de Catalunya prohibeixi les corrides de toros.

http://paper.avui.cat/dialeg/detail.php?id=187144

Presentació del BLOC

Aquest és el meu espai de reflexió públic.
En el món actual on tot va molt ràpid, cal parar-se una estona de quan en quan i escriure el que et passa pel cap.
Si més no, això és el que jo faig.
He començat, el dia del meu aniversari, amb un recull d'escrits als diaris i reflexions fetes els darrers anys.
Agraeixo les fel-licitacions rebudes, sincerament no es mereixen