Els polítics catalans

La síndrome de Peter Pan és un trastorn acceptat popularment. Alguns dels trets que la defineixen són: personalitat immadura i narcisista i alt grau d’infantilisme. Doncs bé, segons la meva opinió, la majoria dels actuals polítics catalans presenten aquest trastorn.
En part, té una certa lògica que en el seu habitat natural, el Parlament de Catalunya, que es troba a anys llum del que hauria de ser un Parlament pel que fa al seu caràcter decisori, els nostres representants hagin decidit inconscientment auto-enganyar-se i seguir creient que encara són joves adolescents i que mentre convisquin a casa dels seus pares, és a dir l’Estat espanyol, els seus problemes estaran resolts per sempre més.
També podem constatar que de tant en tant, tenen algun acte de rebel.lia contra el pare-estat, però finalment només queda en això: una rebequeria d’adolescent. Per ells, la realitat fora d’aquest àmbit és massa crua com per intentar anar més enllà.
El problema que es presenta a hores d’ara a Catalunya és que aquest discurs encara és compartit per una part de la població que no té el coratge necessari per afrontar la realitat i independitzar-se. Com sigui que és difícil que el malalt es pugui auto-diagnosticar, faig una crida urgent a tothom que conegui persones del seu entorn amb aquest trastorn i que intenti aconsellar-les, després de tants anys d’auto-engany. Amb una teràpia adequada, encara hi serem a temps, tots plegats.

L'Alcalde Hereu i les consultes

Consultant la web de l’ajuntament de Barcelona a l’apartat de la consulta per la remodelació de la Diagonal, ens diu que hi podran participar “Les persones que constin empadronades a la ciutat de Barcelona amb anterioritat a l'1 de gener de 2010 i que hagin complert 16 anys el dia 9 de maig de 2010”.
Resulta sorprenent, que l’ajuntament faci extensiva aquesta consulta, que de fet és un referèndum, als menors de 18 anys i als estrangers empadronats a la ciutat, quan a les consultes per la independència de Catalunya aquest fet ha estat molt criticat pel seu partit, el PSC.
Per tant m’agradaria Sr. Hereu que aclarís si es que en les darreres setmanes el seu partit ha canviat radicalment de posicionament, o bé es tracta, un cop més, d’un canvi propiciat per la conveniència de recollir un major número de vots, al ser conscients de que la ciutadania de Barcelona no recolza les seves propostes.
Finalment lamento que l’afany de l’equip de govern de l’ajuntament de la meva ciutat per fer participar la ciutadania, només es faci extensiu en consultes d’aquesta mena. La utilització del padró, dels recursos econòmics municipals i la poca neutralitat demostrada aconsellant votar per les dues opcions proposades, són un greuge comparatiu amb les consultes per la independència, que no han costat un euro a l’administració i en les quals s’ha involucrat una part molt important de la societat civil de Catalunya, en un objectiu molt més transcendent.