La síndrome de Peter Pan és un trastorn acceptat popularment. Alguns dels trets que la defineixen són: personalitat immadura i narcisista i alt grau d’infantilisme. Doncs bé, segons la meva opinió, la majoria dels actuals polítics catalans presenten aquest trastorn.
En part, té una certa lògica que en el seu habitat natural, el Parlament de Catalunya, que es troba a anys llum del que hauria de ser un Parlament pel que fa al seu caràcter decisori, els nostres representants hagin decidit inconscientment auto-enganyar-se i seguir creient que encara són joves adolescents i que mentre convisquin a casa dels seus pares, és a dir l’Estat espanyol, els seus problemes estaran resolts per sempre més.
També podem constatar que de tant en tant, tenen algun acte de rebel.lia contra el pare-estat, però finalment només queda en això: una rebequeria d’adolescent. Per ells, la realitat fora d’aquest àmbit és massa crua com per intentar anar més enllà.
El problema que es presenta a hores d’ara a Catalunya és que aquest discurs encara és compartit per una part de la població que no té el coratge necessari per afrontar la realitat i independitzar-se. Com sigui que és difícil que el malalt es pugui auto-diagnosticar, faig una crida urgent a tothom que conegui persones del seu entorn amb aquest trastorn i que intenti aconsellar-les, després de tants anys d’auto-engany. Amb una teràpia adequada, encara hi serem a temps, tots plegats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada